Skip to content
Mai 29, 2012 / adseixample

Una nova religió, l’economia

Al llarg de la història de la humanitat, el pensament màgic ha estat utilitzat per donar respostes a les preguntes que el coneixement era incapaç de respondre. L’avanç científic ha anat reduint, de forma constant, les zones ocultes de la realitat, però el poder sempre han desenvolupat polítiques destinades a ocultar les causes últimes, de senzilla explicació, de l’explotació de l’home per l’home, de les desigualtats socials, la permanència de la misèria, la fam i de la malaltia al món.

La ciència ha arraconat els fonaments de les religions mistèriques, però la desinformació i l’engany han donat lloc a una nova religió, l’Economia, basada també en mites i invencions per explicar una realitat que es vol amagar.

La revolució industrial, en introduir els avenços científics en la producció de mercaderies i segmentar el procés productiu mitjançant l’especialització per tasques, separa els treballadors del coneixement necessari per controlar el procés productiu en la seva totalitat, convertint-se en la ciència de la submissió dels nous esclaus als nous amos.

Submissió que cal que sigui interioritzada per part de la població com inevitable, per evitar la rebel·lió.

El primer pas en aquesta direcció és l’acceptació del triomf del capitalisme i, a partir de l’últim terç del segle passat, l’acceptació dels dogmes de l’economia neoliberal, la submissió de la política a l’economia, de les necessitats humanes a la mercaderia i tot això en profit de la gestió tècnica del capital i de l’increment constant dels seus guanys.

Com totes les religions, aquesta també intenta ocultar les causes reals i solucionar les desigualtats i les injustícies mitjançant conceptes morals que operen d’individu a individu, com la caritat, els drets humans, el respecte a la llei, el sacrifici, el treball, la família, la pàtria, etc. Convertint-se en un mecanisme que absorbeix les energies revolucionàries, per tal de transformar-les en compassió, simpatia, condol i altres sentiments que eximeixen d’atemptar contra l’ordre del món.

Com una altra religió més, aquesta també ens demana constants sacrificis aquí i ara, demorant el premi a un futur incert, igual que l’església ens promet la felicitat quan arribem al cel.

La pràctica d’aquests conceptes, com en el model de la religió revelada, sacralitza els textos que els donen suport i utilitza els articles de la llei i els paràgrafs que li convenen, retorçant el significat de les paraules o fent interpretacions purament retòriques. D’aquesta manera, tot el procés de globalització es resumeix en anar posant vels per ocultar la realitat, però la realitat segueix sent la mateixa, els processos econòmics són igualment senzills.

Aquesta també se sosté sobre un grapat de dogmes desmentits per la realitat i per la història i amaga els seus principals pecats, perquè els pecats sempre desmenteixen els dogmes, com el Vaticà desmenteix la pobresa evangèlica i la connivència amb el poder desmenteix que cal “donar-li al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”.

Alguns dels dogmes de la religió neoliberal, són:

• El mercat s’autoregula.

• L’actual ordre econòmic no té alternativa, perquè respon a la llei natural, a la naturalesa de les coses.

• La crisi es deu al malbaratament, perquè hem gastat massa.

• Els sous alts dels treballadors no es poden mantenir perquè resten competitivitat a l’economia i diners a la inversió.

• L’assegurança d’atur desmotiva la recerca de feina.

• Els impostos als rics disminueixen la inversió.

• L’Estat del benestar és car i injust, perquè limita el creixement i impedeix crear més riquesa per a tots.

• La iniciativa privada gestiona millor.

• L’egoisme individual és el que mou la societat. Per això el que és bo per un, és bo per a tots.

• Els dèficits són dolents per a l’economia, perquè augmenten els tipus d’interès i disminueixen l’estalvi necessari per a la inversió.

• Els interessos alts es deuen als dèficits públics i la inflació a les despeses públiques.

I els pecats que oculten, són:

• L’engany sistemàtic a través dels mitjans de comunicació.

• L’eliminació sistemàtica del càlcul dels costos, en els seus grans negocis, del valor dels béns usurpats i de la degradació de la naturalesa.

• L’afirmació que no hi ha alternativa.

• L’augment de les desigualtats, no només en relació al tercer món, sinó dins de les societats desenvolupades.

• L’intent de confondre valor amb diners, com passa actualment amb les preteses pèrdues dels bancs i les constructores, perquè les coses no han perdut valor, només han perdut la possibilitat de vendre per més diners dels que sempre han valgut.

• El descens de la qualitat de vida.

• La disminució dels beneficis socials i dels salaris.

• La transformació de llocs de treball de qualitat i a temps complert per llocs de treball a temps parcial i de mala qualitat.

• Una fiscalitat alta per al treball i baixa per a les rendes del capital i beneficis empresarials.

Davant aquesta situació, el pensament d’esquerres ha fet de la fi de la propietat privada un dels seus pilars, sense distingir clarament entre propietat dels grans mitjans de producció i la petita propietat individual o familiar i sense insistir prou en que aquesta no és sagrada, en què no prové del mandat de cap déu, sinó que és conseqüència, simplement, de l’escassetat.

Però cal pensar en una alternativa en la qual el primer pas consisteixi a fomentar un nou ateisme, que dessacralitzi el Capital com a nou Déu, que converteixi els homes en heretges no disposats a deixar-se espoliar, que deixi clar que la salvació d’una persona només és possible si ens salvem tots, perquè no hi ha sortida individual.

Cal pensar en una economia alternativa, amb uns sistemes productius no uniformistes, més transversals i, si és possible, paral·lels temporalment al sistema capitalista. Una economia que defugi també de les postures dels profetes apocalíptics que demanen la reducció del consum sense pensar que la vida ja és per si mateixa una manera de consum d’energia i que ens proporcioni tot el necessari per a tots.

No podem seguir veient l’economia com una cosa independent, amb lleis pròpies que afecten els béns i el capital però que exclouen els homes, perquè aquest moment de desencís i pessimisme es mantindrà mentre continuï aquest ordre de coses.

Actualment, l’economia justifica posar tot allò que forma part integral de l’home, l’energia, la força, la vitalitat, la singularitat, el temperament, el caràcter, la llibertat, la dignitat, al servei exclusiu del benefici i dels diners. Per tant, és absolutament necessari substituir aquest objectiu pel gaudi del plaer, perquè avui l’economia ja és capaç de satisfer amb escreix totes les necessitats humanes.

Hem de substituir el model ideal d’home, sotmès per l’acceptació de veritats absolutes i representat per la passió pel mortífer, el dolor, el gaudi en la pena, el sofriment i el mèrit, per un model que accepti la relativitat que deriva del coneixement incomplert del món i que permeti el gaudi sense obstacles, el plaer, la creativitat, l’autonomia i la plena llibertat individual.

gener 7, 2012 / dretsocialseixample

Com una forma de gestió pot contribuir a l’encariment d’un servei públic i al mateix temps disminuir la seva qualitat, en aquest cas la Sanitat

No vaig adonar-me de la magnitud del problema fins al començament del 2011, en què a un diari (l’Avui per ser exactes) vaig llegir quants i com es distribuïen els recursos econòmics en Sanitat a Catalunya. D’entrada al 2010 es reconeixia que la despesa del Govern en Sanitat s’havia doblat des de l’any 2003. Això a mi em va semblar molt bé.

Però, la despesa de compres de “serveis de Salut” a empreses no ICS (no totalment públiques, no gestionades pel departament de Salut, és a dir el Govern) era del 54% del total i el volum total ja, era enorme! Més de 5 mil milions d’Euros (1/6 part del pressupost de la Generalitat). Ni punt de comparació amb el que passava l’any 1981 al moment de fer les “transferències” del Govern Central. En aquells temps només el 15% de la despesa es dedicava a la compra de serveis a “empreses” no ICS (vull dir empreses no públiques o “no totalment” públiques). Que vol dir això? Dons que s’ha donat un gran creixement d’empreses que “venen” els serveis sanitaris al Departament de Salut i que gestionen l’activitat seguint una normativa comuna en el camp assistencial però que la gestió dels diners que reben (i 5 mil milions són molts) és privada. Fins i tot considerant que entre elles moltes són “empreses sense ànim de lucre” no tenen una transparència administrativa similar a la de les empreses totalment públiques, no cal ni anomenar exemples recents d’alguna ONG mediàtica…

Aquesta “venta” de serveis que entraria dintre del que la gent del carrer entenem per subcontractació en Sanitat té noms diferents: concertació, consorci…. Com a resultat d’aquestes formes de gestió s’ha consolidat en 30 anys una xarxa “no pública” no tant en quant a com es gestiona l’assistència als pacients, que és gratuïta fins ara, sinó sobretot “no pública” en com es gestiona el pressupost. Aquest diner públic assegurat en la major part dels casos amb la forma de concertació (subcontractació) és gestionat de forma “privada”. Quin banc podria negar un préstec a una institució (empresa) que té una clientela segura (en aquest cas l’assistència dels pacients que el Departament de Salut ha “contractat”) i així pot consolidar el “negoci” afegint prestacions o el que l’empresa decideixi que pot augmentar la seva “activitat”. I quin govern invertirà en institucions pròpies després que ja hi ha unes infraestructures consolidades entre la comunitat però que, ai las! si els propietaris d’aquestes empreses reben un oferiment profitós des d’una multinacional bé poden vendre-les o poden, per exemple, “dedicar” part de les seves instal·lacions a l’activitat privada o de mútues i assegurances. Excuses o justificacions poden ser múltiples.

No em vull deixar enganyar. Els centres totalment públics tenen una activitat totalment separada del benefici que pugui venir de l’actuació per resoldre els problemes. No hi ha intervenció de criteris econòmics sinó d’eficiència (aconseguir el millor resultat de la forma més justa econòmicament). Aquesta garantia és imprescindible per arribar a la confiança en qualsevol actuació del sistema de Salut i quan veiem que els professionals posen la seva habilitat o saviesa al servei de qui millor els pot pagar, aquesta confiança desapareix. Clar que els treballadors a tots els nivells dels centres concertats (subcontractats) en general no tenen interessos econòmics sinó que cobren un sou. No, però els gestors d’aquests centres poden tenir-los i els pressupostos són suficientment elevats per deixar “beneficis” col·laterals de tots tipus que no repercuteixin en l’atenció a la conservació de la Salut.
No són efectes “col·laterals” adequats precisament, en els temps que vivim.

Marta

gener 3, 2012 / dretsocialseixample

Ja podeu votar l’article d’opinió per al tercer butlletí

Actualització dissabte 7 de gener: L’article més votat (i per tant el que apareixerà al butlletí núm. 3) ha estat: Transparencia, me gusta cuando callas porque  estás como ausente

Des del dimarts 3 fins al divendres 6 s’obre el període de votació dels articles d’opinió. Aquell que més agradi serà el que es publiqui a la tercera edició del butlletí de l’ADSE. Els tres articles en joc són:

I després del 15 d’octubre, què? del Miquel

Transparencia, me gusta cuando callas porque  estás como ausente (anònim)

Cap a on anar, de l’Enrique

gener 3, 2012 / dretsocialseixample

Cap a on anar

Quan mirem cap enrere per veure quin ha estat el resultat de les revolucions del segle XX, observem que totes les que es van limitar a substituir l’estructura institucional del poder polític han fracassat. Hi ha mots exemples en aquest sentit: la Xina, URSS, Vietnam, Cambodja, Cuba, etc. i si l’anàlisi es limita només a la permanència de les noves estructures de poder, podem dir el mateix de l’Alemanya nazi, la Itàlia i l’Espanya feixistes, Argentina, Xile, Uruguai, etc., etc.

Ara, en el mateix instant en que això s’escriu, el resultat final dels processos revolucionaris en marxa a Líbia, Egipte, Iemen o Síria, etc., no es poden predir i són molts els riscos de que acabin en la pura substitució de les elits dominants i en un canvi purament formal de les institucions en què radica el poder.


En realitat, només una de les revolucions que s’han produït en els darrers cent anys, ha acabat triomfant: La revolució neoliberal. La seva principal característica consisteix en què s’ha basat en la penetració de totes les instàncies de la societat per impregnar-la dels valors que preconitza, utilitzant formulacions senzilles.


El neoliberalisme ha aconseguit que en l’imaginari col·lectiu s’instal·lessin com a dogmes de fe les següents falsedats:


“El progrés només és possible si se li dóna la màxima llibertat al capital financer”. (La bombolla que acaba de rebentar demostra la seva falsedat.)


“Els mercats s’autoregulen, no cal imposar normes“. (Ja hem vist què és el que ha passat amb el mercat immobiliari a Espanya, per exemple).


“El creixement només és possible amb la màxima llibertat comercial” (L’OMC ha aconseguit empobrir encara més als països pobres per beneficiar els països rics i, sense sortir del nostre país, veiem com les grans empreses de distribució, que volen imposar la llibertat d’horaris, per exemple, i tenen capacitat per realitzar grans inversions, estan acabant amb el petit comerç).


• “Com menys Estat millor”. (L’Estat només ha de servir per garantir l’ordre públic i la propietat privada. El repartiment de la riquesa i la protecció del medi ambient, per exemple, no importen. O el que és el mateix: “deixem que la guineu s’encarregui del galliner “).


• “
La propietat privada gestiona millor, per tant, hem de privatitzar-ho tot” (Però s’amaga per tots els mitjans possibles que l’actual crisi és una crisi del privat. Són la Banca privada, les immobiliàries privades, els fons d’inversió privats i, si parlem del deute, el deute privat, els que estan en l’origen del desastre).


“El sistema capitalista que coneixem respon a la Llei Natural de les coses, per tant no hi ha alternativa”. (S’ha de ser molt ximple per empassar-se aquesta píndola i no obstant això ens l’hem empassat durant molt de temps. La Història de la humanitat demostra que cap sistema és etern. Aquest tampoc).


“Només una idea és capaç de motivar les persones: Volem Mas”: (Només des del més absolut dels cinismes es pot defensar aquesta tesi. Són molts els que ara mateix, en tots els racons del món, demostren amb el seu treball que la Solidaritat existeix, que la justícia, la llibertat, la democràcia des de la base, també, que un altre món, en definitiva, és possible).

Malgrat tot, com fins de l’enemic cal aprendre, la revolució neoliberal ens ensenya que l’única manera d’orientar el canvi, perquè sigui realment transformador, consisteix a impulsar nous valors i la forma més efectiva de fer-ho és penetrant en totes les instàncies de la societat amb formulacions senzilles de les nostres idees força. Avui, aquestes idees forces, entre d’altres, que hauríem de portar als veïns, als companys de treball, als amics, als clubs esportius, a tot tipus d’activitats i associacions, haurien de passar per:


1. Fomentar l’acció i la participació polítiques en els processos democràtics de base, com les assemblees de barri, i en tot tipus d’activitats col·lectives.

La autorepresentació limita el poder de les institucions.


2. Defensar la distribució de la riquesa per tots els mitjans possibles, des de les conquestes dels serveis socials públics i iguals per a tots (sanitat, ensenyament, dependència, transports, etc.), la substitució de la propietat privada per la propietat comuna (sòl, aigua, costes, boscos, etc. no s’haurien de poder privatitzar), la reducció dràstica dels impostos indirectes i taxes i la seva substitució per impostos directes i progressius, etc.

Les coses no es fan per ser acumulades, sinó per ser utilitzades.


3. Posar en relleu l’evidència, denunciant tots aquells fets que demostrin les falsedats assenyalades abans. Exemples ens sobren, com l’afirmació que no hi ha diners per a Sanitat o Ensenyament, quan es posen a disposició dels bancs europeus 500.000.000.000 €, a un interès de l’1%, durant 3 anys en clara contradicció amb la idea de la bona gestió privada.

La veritat no és sagrada ni eterna ni depèn de qui la digui, es demostra en cada acte.


4. Les institucions són construccions humanes i només se sostenen si tots les acceptem o les temem.

Les institucions només mereixen el respecte que es guanyin.


5.
La idea que associa el progrés al creixement econòmic ha confirmat el seu caràcter cíclic, sempre acaba en una crisi del sistema.

El progrés consisteix en saber més, ser millors i aconseguir més amb menys. El consum del que no és útil és una trampa que ens esclavitza.

6. El món és de tots.

No tot es pot privatitzar ni es pot convertir en mercaderia

Enrique Seijas

Desembre 21, 2011 / dretsocialseixample

Transparencia, me gustas cuando callas porque estás como ausente

¿Qué han hecho las trescientas cincuenta personas que se aposentarán en las sillas del Congreso de los Diputados para empezar a cobrar desde el pasado lunes 21 de noviembre? ¿Por qué la mitad del gasto en Defensa se esconde tras el presupuesto del Ministerio de Presidencia y el de Ciencia e Innovación? ¿Cuáles son los mecanismos de promoción dentro de un partido político? ¿Por qué transparencia se relaciona únicamente con la lucha contra la malversación de fondos? ¿Por qué la corrupción no se refiere también a un sistema estancado, antidemocrático, desvinculado de la realidad?

Podría seguir haciéndome preguntas, cuya respuesta no es tan fácil de encontrar, durante horas. Y, precisamente, la pregunta que realmente me incomoda es: ¿por qué es tan difícil acceder a respuestas en este sistema político-económico que tenemos? ¿Por qué la sensación es más de opacidad que de transparencia?

Tradicionalmente los secretos de Estado han sido (únicamente) aquellos relacionados con la diplomacia y la política exterior, si pensamos en la época de la Guerra Fría, el espionaje, etc. podría tener sentido. ¿Qué ocurre hoy en día? ¿Por qué parece que todo lo que se cuece en el parlamento, en el gobierno y en la bolsa sea secreto de Estado? Los clásicos de la Ciencia Política relacionan la calidad democrática con la información, la libertad de prensa, la variedad de fuentes… esto me suena a transparencia, pero parece que no les es tan fácil de entender, o bien consideran que una democracia de calidad no es un deseable.

Y veamos, ¿quién o qué ha ayudado a aportar transparencia a las cuentas, políticas, procesos… que nos era negada? Definitivamente, el BOE, la asignatura de Ciudadanía en la ESO, o el mass-media, no han colaborado demasiado. ¿Puede que hayan sido las asambleas? ¿Los debates en los barrios? ¿Las charlas-talleres? ¿Los medios de contra-información? ¿Los performance organizados por comisiones de barrio o sectoriales en cada distrito, ciudad o pueblo? ¿Wikileaks? ¿Las octavillas informativas repartidas por vecinas y vecinos? ¿Los foros?

Parece que la transparencia no nos la dan, tenemos que hacerla. Sólo nosotras podemos crearla y compartirla, porque la oscuridad solo se puede disipar con luz, y parece que el sistema está recortando en velas.

Novembre 15, 2011 / dretsocialseixample

Les nostres veïnes opinen (6)

Estem molt malament!, primerament els polítics, financers, força grans empresaris -comenta l’Eva, que ja ha arribat a la quarantena-; a resultes d’això tots anem malament i hem pedut el nord. Ara mateix, l’Unió Europea sembla que va de mal borràs, molt per sobre del que podíem esperar. I ara sembla que ens ve l’ajuda de la Xina (enorme estat, que ha entrat en un estat de corrupció comatós, amb un grau de cobdícia que fa trontollar països i acabarà deixant en la misèria i fam tot el continent africà.

Els assemblearis s’indignen raonablement donat que no estem trobant cap sortida, ens calen VALORS nous, aptituds per emprendre el canvi imprescindible, urgent, inajornable, radical. Ui! Això fa por a gairebé tothom. Hem de començar a ser molt valents, molt. Hi ha molts ritmes acceptebles, hi ha molts camins a escollir, mentre aconseguim un canvi de sistema total. Posem-nos a caminar quants més millors, respectant els ritmes, els estils, les maneres… que són uns matisos sense importànica, que mai no ens podran separar, als lluitadors, si sabem d’on partim: d’aquest merder present i vers on anem. Siguem generosos amb nolsatres mateixos, i amb totes les companyes i companys que ens acompanyen, i anem caminant sens defallir devers unes relacions ja NO CONSUMISTES.

Deixo, doncs, aquest relat que podria ser molt llarg i poso només dos exemples de la societat que hem de construir, dos fets cabdals en els que hi hem de treballar tots amb fermesa extrema:

1) em diu el meu entrevistador que és hora de fer una immensa manifestació portada, dirigida, abanderada per HOMES… cada vegada que tornin a assassinar una dona. Ens hem de dir que això ja no pot passar més i hem de sortir al carrer!!! Molts, moltes!

2) i no podem deixar més tranquil ja mai més l’assassí. MSM, grups que el van a veure, que li retreuen el que ha fet, que li exigeixen que demani perdó. PERÒ AIXÒ SENSE CAP MENA DE VIOLÈNCIA, SENSE INSULTS, SENSE MALTRACTES. Que nosaltres estem convençuts que treballem per una societat nova que no té resa veure amb el que hem viscut fins aquí.

Promoveu aquestes dues accions, vigorosament, sense defallir, convençuts que aviat, aviat començament a salvar moltes vides, moltes dones; evitarem uns sofriments immensos.

Novembre 8, 2011 / dretsocialseixample

Les nostres veïnes opinen (5)

En aquesta ocasió escoltem la veïna Sàlvia, ella força madura i contundent en els seus punts de mira. No se’n calla una…: sí, ja sé que hi ha moltes, moltes coses que no van bé, que s’han de canviar. Jo no diré més que una puntualització total.

Els presidents vells, que han governat 25 anys o més, han de callar d’una vegada. Sé que d’altres pensen d’una altra manera, però jo sé molt bé què em dic. Ha estat un home que ha tingut tots els calés que ha volgut, s’ha passejat pel món sencer. Ara el que és a mi no m‘ha alçat pas la camisa, no m’ha convençut mai. Ha rebut tot el suport i els diners que ha volgut, ha usat d’una xerrera immensa, si una cosa ha après de la vida llarga i la vista que té ha estat com portar els altres a que pensin com ell vol, i fer-los servir pels seus interessos, que no són altres que fer un partit SEU fort, que ningú no el pugui desbancar mai; a això en diu fer democràcia, fer país, fer Catalunya. Es veu clarament que la nació és ell.

–No venies a parlar dels indignats, de les assemblees?

–Sí, sapigueu que la Sàlvia pensa així, i com ella mols, molts més. El que passa és que no hi ha democràcia i aquestes coses quasi no es poden dir. Però jo les dic sempre que puc en les assemblees de l’extraradi, que és on assisteixo. El vell ja no hauria de parlar més, s’ha passat la vida embaucant, i d’això no hi ha dret. I no en prou d’anar a xerrar per tot arreu, fent-se invitar sempre que, a més, encara es posa a escriure de les coses que les hi hem sentit a dir i estem tips de llegir-les-hi. I en el fons no fa altra cosa que fer-se auto bombo, una petulància de malalt, obsessionat per tenir-se a sí mateix per déu. Jo vaig a missa i m’adono, que ha comprat a bisbes i capellans, fent-los només útils pel seu ditxós partit i egocentrisme, que m’adono que ells també han acabat perdent la carta de navegar. Si vol que molts i molts li aplaudeixin alguna idea bona: que doni una bona part dels seus vergonyants honoraris per la causa de la gent que tota la vida ha oblidat però que no ha parat d’explotar: els pobres, els desnonats, aquells que no atenen els serveis d’urgències per les retallades que el vell promou i beneeix: que retalli el seu sou, que no es morirà pas de gana, i sobretot que retalli la seva llengua i presència pública.